Elements bàsics de la pedagogia per a fomentar l'aprenentatge reflexiu i col•laboratiu

Base Conceptual: Del Constructivisme al Sòcioconstructivisme  

Des de la visió constructivista, l’aprenent és vist com a individu cognitivament actiu que, en el seu intent d'arribar al control de coneixements nous, activa una sèrie de mecanismes mentals gràcies als quals és capaç d'adquirir coneixement. Així, s'entén que en l'aprenentatge la persona faci un ús estratègic del seu coneixement previ o implícit, que engloba tant la seva experiència social com el seu coneixement del món i també les seves capacitats d'execució de tasques o activitats d'aprenentatge (Coll, 1993).

A aquesta concepció del procés d'aprenentatge, la teoria sociocultural afegeix la visió que a través de la interacció amb altres individus es fomenten processos cognitius superiors que afavoreixen l'aprenentatge (Vygotsky, 1978). Segons aquesta idea, una persona en formació pot progressar gradualment d'un estadi inicial a un altre una mica més avançat interactuant amb altres d'iguals o una mica més experts. Així doncs, el socioconstructivisme incorpora la idea que el desenvolupament cognitiu segueix un procés que va del món exterior, social, cap al món interior, individual (d'un procés interpsicològic a un més intrapsicológico). El pas d'un nivell a l'altre no és, per tant, espontani sinó que és el fruit d'un procés intervingut socialment en el qual juga un paper de primer ordre l'ajuda d'elements o instruments de mediació, entre els quals el llenguatge s'erigeix com l'instrument mediador per excel·lència (Lantolf & Thorne, 2006; Vygostky, 1978). 

Des dels postulats presentats, s'entén que l'actuació externa, és a dir, l'ensenyament, s'ha d'entendre necessàriament com una actuació que orienti i guiï, d'una forma planificada i sistemàtica, en la direcció prevista per les intencions educatives recollides en la programació i objectius d’aprenentatge marcats per la institució o el curs (Onrubia, 1993). Perquè això sigui possible, és necessari que el docent o la persona formadora entengui que la seva acció pedagògica s'ha de moure dins del que es coneix per ajust a l'ajuda pedagògica, una ajuda al procés d'aprenentatge que es basa primordialment en la creació de Zones de Desenvolupament Pròxim i d'assistència en elles.

Quines estratègies pedagògiques permeten treballar des d'aquesta perspectiva, també en entorns telemàtics? 

Segons Onrubia (1993: 102-103) l'ajuda pedagògica "ha de conjugar dues grans característiques”: En primer lloc, ha de tenir en compte (...) els esquemes de coneixement dels aprenents en relació amb el contingut d'aprenentatge que es tracti, i prendre com a punt de partida els significats i els sentits de què, en relació amb aquest contingut, disposin aquests. 

Però, alhora, ha de provocar desafiaments i reptes que facin qüestionar aquests significats i sentits i que forcin la seva modificació per part de l'aprenent o persona en formació, i assegurar que aquesta modificació es produeix en la direcció desitjada, és a dir, que apropa la comprensió i l'actuació de l'aprenent a les intencions educatives previstes. Per arribar a assolir l'equilibri entre aquests dos processos, Onrubia ens dóna un llistat orientatiu de possibles actuacions: 

Inserir, en el màxim del possible, l'activitat puntual de l'aprenent en l'àmbit de marcs o objectius més amplis en els quals aquesta activitat pugui prendre significat de manera més adequada (treball en la complexitat >> orientació envers als continguts d’aprenentatge)

Establir relacions constants i explícites entre els nous continguts que són objecte d'aprenentatge i els coneixements previs dels alumnes.

Possibilitar la participació de tots els participants en les diferents tasques, fins i tot si el seu nivell de competència o els seus coneixements són, en un primer moment, més escassos o poc adequats. 

Establir un clima relacional, afectiu i emocional basat en la confiança i l'acceptació mútues. En aquest punt és important assenyalar la importància de la interacció que genera la persona tutora: aquesta ha de reflectir un interès no només pels continguts que s’han de treballar, sinó també per tot allò que surgeixi de forma no planificada.

Establir, per tant, un equilibri entre el currículum extern, l'establert per la programació, i l'intern, que és el que apareix "sobre la marxa" a partir de l'actuació dels aprenents i de les necessitats que vagin sorgint.

Promoure la utilització i aprofundiment autònom dels coneixements que s'estan aprenent, tant amb un nivell d'ajuda sota com a partir de la utilització de recursos i ajuts estratègics que permetin continuar aprenent de manera autònoma.

Emprar el llenguatge per recontextualitzar i re conceptualizar l'experiència, és a dir, per ensenyar i aprendre.

La importància de la interacció per al desenvolupament cognitiu. Un dels elements claus d'aprenentatge des de la visió socioconstructivista presentada és concebre l'educació com un procés de reciprocitat entenent que ensenyar implica ‘conversar’ (Mercer, 2000). Segons aquest autor, en una activitat conjunta, com és la d'aprendre, no solament interactuem sinó que també 'interpensem'. Es tracta, doncs, d'un procés en el qual el pensament i el llenguatge estan estretament units. Des d'aquesta visió és essencial que tingui lloc una construcció de l'activitat d'aprenentatge entre tots els actors que conformen el grup-classe.

Aquesta perspectiva atorga a la interacció un paper molt rellevant en el procés de construcció de nou coneixement. La interacció, en el sentit vygotskià, s’ha d’entendre des de tres eixos:

Interacció amb persona més experta.

Interacció amb iguals.

Interacció amb ‘un mateix’.

Respecte als dos primers tipus d’interacció (interacció amb el professor / la professora i amb iguals), es tracta d’usar el llenguatge (l’intercanvi) com a eina de bastiment en la construcció de coneixement. 

El bastiment, inicialment reservat a la persona més experta, s'ha estès a l'acció de qualsevol altre participant en la interacció. Donato (1994) i Esteve (1999) parlen en aquest sentit de bastiment col·lectiu. L’aspecte més rellevant d’aquest intercanvi col·lectiu és que ha de fomentar un diàleg amb un mateix. Tal com promouen les bases del constructivisme social, es tracta de fomentar en cada individu processos cognitius superiors a través de la interacció amb altres d'iguals, o el que és el mateix, passar del plànol interpsicologic al plànol intrapsicològic (Vygotsky, 1978). D'aquí la importància del pensament dialògic perquè inclou un diàleg o intercanvi estès entre punts de vista o marcs de referència diferents, diàleg que té lloc en l'esfera social però que ajuda la reestructuració dels propis pensaments. 

En relació amb la ‘interacció amb un mateix, la seva funció principal rau a donar forma i controlar els pensaments propis, raonar, planificar una acció, regular el comportament, resoldre problemes, recordar, etc. A les accions d'escoltar i llegir, el discurs interior representa la transformació de les paraules en pensament; en el cas de parlar i escriure, en canvi, representa la plasmació del pensament en paraules. Com activitat intrapersonal sembla una activitat mental amb un objectiu concret, intervinguda per la llengua i mobilitzada com a resposta a intencions específiques (Lantolf i Thorne, 2006; Lantolf i Poehner, 2008). I en aquest sentit serveix de suport en el procés d'interiorització, procés que no s'ha d'entendre com una còpia o transferència sinó més aviat com un procés transformador que comporta canvis en les estructures que s'interioritzen. Es tracta, per tant, d'un discurs silenciós que en moltes ocasions no poden sentir les persones que es troben a prop de la persona que l'està experimentant, perquè és un discurs orientat cap al jo; els seus objectius no són, per tant, públics sinó privats.